Juan Zelada treballant dur a Igualada

Aquesta atmosfera especialment familiar va quedar ratificada pel brindis de gintònic que els tres músics van dedicar als afortunats assistents, com si ens donessin la benvinguda al seu local d’assaig, abans de seure als seus respectius instruments per posar-se a treballar.

Treballar es un verb triat, perquè la professionalitat que els tres músics desprenien a cada nota que tocaven va ser absolutament palpable des del primer moment. Un altra paraula que venia immediatament al cap era felicitat. El Juan Zelada és un músic feliç, sensació que sospito que té molt a veure amb la sensibilitat pop de la que totes les seves composicions i interpretacions en fan gala, inclús les balades més tendres acaben desembocant en una catarsi musical. Zelada va estudiar a l’escola de Paul McCartney de Liverpool, herència i influencia molt acusada en la seva música. Així, el concert va anar evolucionant fent un repàs de gèneres musicals, sobretot d’arrel negra, passats per un filtre de felicitat pop: moltíssim soul (l’anomenat blue-eyed soul, tot i que juraria que Zelada té els ulls marrons), blues, blues amb una mica més de rhythm, funk i, fins i tot, reagge. El domini que els tres músics tenen per jugar amb tots aquests gèneres va quedar patent amb el to de jam-session (sense arribar a una improvisació total, ja que la sensació de control era contínua) al que molts dels temes que van tocar s’acabaven apropant. La bateria del Pablo Díez es va desmarcar de seguida i era evident que el músic s’ho estava passant genial. Miguel Sempere, que celebrava el seu aniversari, també estava tenint una gran nit, regalant solos de guitarra compactes, fluids i funcionals una vegada rere l’altra. Per la seva part, el Juan Zelada, un frontman total, no va deixar d’interactuar amb el públic en cap moment, mentre cantava, tocava el teclat i cobria l’absència de baixista (una llàstima, sobretot tenint en compte la seva importància en els gèneres musicals que es van degustar) amb un segon teclat. Baix, teclat, veu i públic: quatre instruments a la vegada amb una eficiència i un virtuosisme esfereïdors.

No fa falta assenyalar que els assistents estaven totalment entregats a l’espectacle, corejant els constants ganxos melòdics que decoren gairebé totes les composicions de Zelada i, finalment, posant-se de peu i ballant els temes més eufòrics que van dominar l’últim terç del repertori. El que sí que s’ha de dir és que va ser una cita en què el format de Músiques de Butxaca va brillar més que mai: en primer lloc, perquè va convidar de forma instantània a aquesta compenetració entre músics i públic, així com a aquest aspecte lúdic que tots els temes van tenir; i, en segon lloc (i crec que aquesta va ser la gran victòria de la nit), per la facilitat d’un artista com Zelada a l’hora de subvertir aquest format i portar-lo al seu terreny, per convertir-lo en una festa col·lectiva que hagués funcionat igual de bé en una sala de concerts plena de gom a gom.

David G. L.